COM ES VA EVOLUCIONAR DE LES SATURNALS ROMANES AL NADAL CRISTIÀ?

Cliqueu i podreu llegir un article molt interessant de "Anropohistoria"

Més viatges a l'Hades, Ramon Pérez

Jo  vaig iniciar el meu camí cap a l’Hades quan tenia vint-i-quatre anys amb tres nanos, era molt ric, poderós, molt estimat pels meus familiars, molt conegut, però era conegut no per ser bona persona concretament... A les cinc de la tarda el Déu Mercuri em va venir a buscar tot espantat perquè jo no sabia ni el dia ni l’hora, potser havia de penedir-me abans d’hora del que havia fet. Però ja no es podia tirar el temps enrere. Vaig arribar a la llacuna Estígia, vaig veure al barquer però no hi havia un sol òbol, n’hi havia milers, la meva família havia decidit que si era tan ric al món dels vius havia de ser igual de ric al mon dels morts, com el que es diu ara en els temps actuals: el més ric del cementiri. Quan Caront va veure tantes monedes juntes em va fer un trajecte especial, una visita guiada per al llac ensenyant-me les profunditats del llac. Jo com era molt poderós i tenia tanta riquesa, tant com al món dels vius com al món dels morts, el meu amic Caront em va portar per un passadís secret que va des de la llacuna Estígia passant per sota de Cèrber, fins al Déu Hades, en el que per variar jo amb la meva ment estafadora i amb tant poder vaig seduir al Déu amb les meves immenses riqueses i em va deixar passar al judici. Estava davant dels tres jutges, Minos, Sarpèndon i Radamantis però abans havia d’haver begut aigua de la llacuna Estígia per oblidar tot el que havia passat a la vida dels vius, per mi millor perquè sinó no recordaria tot el que era abans i sóc encara, he de fer alguna cosa per no anar al Tàrtar i anar als camps Elisis i continuar sent feliç en aqueta vida. Quan vaig veure al barquer Caront li vaig donar moltes monedes sense comptar les que m’havien quedat, quan vaig arribar als tres jutges no em vaig fixar que no tenia ni una moneda a la butxaca per donar-los. Vaig dir-los: no tinc ni un cèntim per donar-vos per canviar una mica la vostra  decisió i tenir una targeta V.I.P. per als camps Elisis. Ells em van contestar quan tinguis suficient diners per a que canviar la nostra decisió vine i veurem el que farem amb una condició: si la teva dona mor i tu no tens suficients monedes anireu tots dos al Tàrtar.  Mentre que anava recollint monedes dels meus familiar que moriren abans que jo era una ànima en pena anava tombant per on volia. Fins que un dia la meva dona va expirar i no portava el moneder a sobre i vam anar tots dos al Tàrtar com havien dit els tres jutges.

VIATGE A L'HADES, Cristina Chillón

Em dic Clavdia, i treballava a un laboratori on estàvem descobrint la cura del càncer, estàvem treballant en un experiment molt perillós, i una tarda em vaig quedar al laboratori fins tard amb l’experiment i una reacció química va estellar i va haver una gran explosió a tot el laboratori, tan l’edifici com jo vam quedar destruïts. Jo només amb 24 anys, acabada la carrera, amb un nuvi encantador, que m’estimava, i en procés de tindre fills, vaig morir. Em vaig quedar a la joventut, no vaig experimentar completament que era la vida. 

Van tenir el meu cos al laboratori dos dies sencers, després el van portar cap a la funerària  i llavors allí es va venir a acomiadar tota la família i amics. Jo veia com el meu nuvi, el meu pare, la meva mare, la meva àvia, el meu avi, el meu germà, ploraven moltíssim. I em sentia molt malament. Al acabar el dia, al endur-se el meu cos cap al crematori per fer de mi, cendres, l’ Ivan, el meu nuvi, va ficar-me el meu vestit preferit, que no havia estrenat encara, que me’l vaig comprar per la boda de una amiga meva, el meu anell de tous, que em van regalar els meus pares, un braçalet regalat pels meus avis, un collar de tous també que em va regalar ell, i un bitllet de cinquanta euros al pit.

Els meus pares no havien cregut mai en la vida després de la mort, però jo sí, i sempre deia que volia endur-me totes les meves coses.

Tal i com jo creia, hi ha vida després de la mort! La meva ànima estava viatjant, estava passant per un  passadís obscur, i al final vaig arribar a un llac negre on hi havia un home petit, lleig, que feia por, que tenia un submarí, amb una tecnologia molt avançada, i si li pagava deu euros em transportava al regne d’ Hades. Li vaig pagar i em va transportar, és clar, al arribar a l’entrada vaig trobar a Militanus, un monstre, maligne, amb sis colls enormes, vaig passar por, però no et feia res, et deixava entrar sense cap problema.

Quan vaig travessar la porta, va  aparèixer Hades assegut al seu gran tro junt a la seva esposa, em van saludar i vaig seguir cap a endavant, i allí estava la pitjor part els jutges, fills d’Europa i Zeus. Havien de escollir si enviar-me a un lloc o a un altre. Jo sempre havia sigut una persona honrada, amb diners, però amable i solidària, bona persona, i sempre he ajudat a la gent. Així que hem van enviar cap als camps elisis. I allí vaig estar per sempre més, m’ho passava molt bé, si hi fossin la meva família i amics estaria molt millor, però de veritat era com estar al paradís.

Avui la Cristina de quart d'ESO ens parlarà sobre la hipnosi. Tot plegat ens dur a HIPNOS.




Diu Grimal al seu Diccionari de mitologia grecoromana, que Hipnos és la personificació del Somni. És fill de la Nit i d'Èreb, i germà de Tanatos (la Mort). Figura que tot just ha passat la fase de la pura abstracció. Homer el representa vivint a Lemnos. Més tard Virgili l'ubica als inferns, i Ovidi, oferint-nos una detallada descripció del seu paulau encantat on tot dorm, el situa al país dels cimeris.
Se'l representa sovint com un ésser alat, que recorre veloçment la terra i el mar, i ensopeix els altres éssers.

"Hi ha prop dels Cimmeris una espluga enfonsada dins la concavitat d'una muntanya, casa i penetrals del son peresós, on mai, ni amb els seus raigs naixents ni al mig del camí ni quan declina, Febus no pot arribar; núvols mescalts amb calitges s'exhalen de la terra, i uns crepuscles de dubtosa llum. [...] Al mig de l'antre, hi ha, encimbellat, un llit de banús amb coixins de ploma, tot d'un mateix color, cobert d'un vel fosc, on reposa el mateix déu, amb els membres abandonats a la llangor. Al voltant d'ací d'allà, imitant diverses formes, jeuen tants de somnis vans com espigues tenen les messes, com fulles el bosc i la platja sorres llançades. [...]"

Ovidi, "Les Metamorfosis", XI, 592 i s. 

(Edició i traducció de la Bernat Metge)

Una altra vegada setembre i engega un nou curs. Per començar, un interessant article de la contra de La Vanguardia.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120712/54324737407/la-contra-antonio-cascon.html

Promoció de clàssiques (i alguns més!!!) del 2012. Molta sort a tothom, i recordeu: FORTUNA AVDACES IVVAT.

Les declinacions

Fa uns dies la meva professora de llatí em va preguntar quin paper tenien les declinacions a la meva vida i, la veritat, mai m'havia aturat a pensar-ho.

Aquest matí, rumiant, rumiant, he arribat a la conclusió que sense l'existència de les declinacions potser, actualment, algunes llengües, i especialment les meves (català i castellà), serien totalment diferents a com són a l'actualitat; fins i tot no haguessin arribat a existir mai. Deixant de banda l'existència o les diferències, pensant com una alumna que cursa segon curs de batxillerat i porta quasi quatre anys estudiant llatí, constato que les declinacions són la base fonamental per entendre el llatí i l'assignatura, ja que, sabent les declinacions pots avriguar: quina és la funció de la paraula, el seu gènere i nombre, i quin és el seu significat buscant al diccionari l'enunciat.

Per tant, les declinacions són importants a la meva vida d'estudiant i a la meva vida privada, perquè un simple canvi del passat, per petit que pugui arribar a ésser, pot modificar enormement el futur.

CRISTINA CORBACHO DIXIT

FI DEL SEGON TRIMESTRE

Com que a primer de batxillerat heu d'estudiar l'amfiteatre i a segon de batxillerat heu de treballar Tàrraco, us faig avinent un video sobre l'AMFITETRE DE TÀRRACO.
Molt bon estudi!!!